Diari de Tramuntana (IV): “Persones que et roben el cor.” (Visita a Mas Estela)
Quarta i darrera entrega del dietari, mostrant-vos els 4 cellers de l’Alt Empordà, que vam visitar el passat mes de Maig. Darrer capítol del Diari de Tramuntana. I ens acomiadem (fins la propera) de la DO Empordà, visitant un celler de La Selva de Mar. Sempre que «hem pujat» per la zona, hem fet parada en aquesta bonica vila. Té un encant especial: carrers estrets, parets i columnes amb vestigis del proper Monestir de Sant Pere de Rodes, gent amable i maquíssima … Poc ens podíem imaginar que, als afores de La Selva de Mar, tot tirant «amunt, amunt, a l’esquerra i al final del Carrer Dr. Joaquim Almeda» hi ha un celler.
El logo de Mas Estela
Sincerament, no en sabíem de l’existència d’aquest celler. Gràcies a una recomanació d’en Jaume Folguera i, tot llegint el llibre d’en Joan Gómez Pallarès, vàrem descobrir el Celler Mas Estela, a principis del present any. Així, si sempre passem per La Selva de Mar i allí hi ha un celler, era de jutjat de guàrdia fer una visita!!
Mas Estela és el projecte vínic (i de vida) de la parella formada per en Didier Soto i na Núria Dalmau. Aquesta última va ser qui ens va fer la visita. Aviat farà 25 anys que na Núria, en Didier i els seus fills, varen arribar al Mas Estela, quan a la DO Empordà eren pocs cellers i 7/8 cooperatives.
Quan van arribar al Mas tot estava abandonat: feia 40 anys que estava «deixat de la mà de Déu». La casa queia a trossos, les cabres l’havien fet seva, les rates vivien força bé, hi havia una mica de vinya plantada (sense cuidar, òbviament) i res més. Tot el que ara és el Celler de Mas Estela, ho havia recuperat el bosc. Recuperat, per què quan van començar a refer la casa (datada del S. XI) i a desbrossar, van trobar moltes terrasses. Unes terrasses, que mostraven que en aquest lloc, ja s’havia plantat vinya i olivera.
A l’hora de plantar-hi els primers ceps i treballar la terra, varen pensar en els antics propietaris de les seves terres. «Segur que treballaven de manera orgànica, sense afegir res als ceps, a les oliveres o a les hortalisses … i vam pensar que nosaltres també ho faríem!» I així ho fan: afavoreixen la biodiversitat, varen deixar molts arbres prop de les vinyes, apliquen tractaments respectuosos, afavorint un equilibri humanitat-natura. Un equilibri amb la Mare Terra que mai s’ha trencat al celler des de la seva fundació: «Aquí vénen insectes, els ocells se’ls mengen, fan nius … tot això ho considerem molt positiu. Cada u fa la seva feina»
Apliquen tractaments biodinàmics (amb aigua de pluja que recullen), un xic de coure i no posen nitrats per afavorir el creixement del cep. L’únic que «aporten» al sòl, ve de la mateixa vinya: la rapa i els sarments, esmicolats, els barregen amb els rucs que tenen. Un bon adob orgànic! Estan marcats pel cicle de la Natura: «Si hi ha anys que el cep no tira o la producció minva … Ah! doncs tenim mala sort. És la nostra filosofia!!»
Cullen els raïms a mà i fan selecció a la mateixa vinya. La Núria va posar èmfasi en aquest aspecte: «Normalment no tenim gotims molt espessos i si a l’hora de collir veiem alguna cosa»tocada» o verdosa, ja no la collim» Ho fan amb caixes de 18/20 quilos i quan al tractor ja tenen uns 1000 quilos de raïm, ràpidament van cap al celler.
Tots aquests detalls ens els explicava davant mateix de casa seva. Vèiem la seva propietat envoltada de turons i petites muntanyes, plantades (en gran nombre) per les vinyes d’en Didier i la Núria. A les parts altes d’aquests turons (a 350 metres sobre el nivell del mar) tenen força Garnatxa Roja i Sirà plantades en un sòl de pissarra molt sencera (que fins i tot ha trencat arades) i plantades al principi d’aquest segle. Davant del celler tenen Garnatxa Negra i Carinyena plantades el 1991 sobre pissarra molt esmicolada, molt flonja i plena de vida. Una decisió valenta plantar aquestes varietats típiques als anys 90, quan poca gent ho feia i, fins i tot, s’arrencaven aquestes varietats.
Tot seguit anem a veure la sala de màquines: el celler. En obrir la porta un detall ens deixa bocabadats: les seves tines són quadrades! i té una senzilla raó: les tines rodones, de grans dimensions, en aquest espai no hi cabrien. Arribar en un lloc on ja hi havia construcció s’havien d’adaptar al medi. És un espai força petit i molt ben equipat «Ep! Les hem fet nosaltres aquestes tines! En Didier és enginyer i si té una necessitat, s’ho fabrica ell!» I que me’n dieu del detall que, a continuació, us donaré? A Mas Estela no hi arriba la llum! Tenen un grup electrogen pel celler i, a la casa, plaques solars. Xocant, oi?
La «sala de màquines» de Mas Estela, amb les seves tines quadrades. Al mig un detall que sovint es veu a la Selva de Mar, vestigis del Monestir de Sant Pere de Rodes, a les actuals construccions.
Tot fent una petita passejada, ens porta a una petita nau, d’uns 205m2 i de nova construcció. «També és de petit format! i sense trencar l’estètica del Mas, ni l’harmonia!» En aquesta nau fan guarda d’ampolles, tenen les bótes i embotellen els seus vins.
A la sala de bótes, tornem a obrir la boca de bat a bat. L’enginy d’en Didier torna a sorprendre’ns: tenen les bótes en unes estanteries, on les bótes no es toquen entre si i romanen sobre d’uns coixinets. «Aquests coixinets, ens serveixen per fer el bastonatge. No utilitzem un pal, girem les bótes i ja ho tenim!!» Perquè els taps de les bótes no saltin, quan fan girar les bótes, tenen un tap amb una «palanca» que els tanca hermèticament. «Oh! Això és molt pràctic! No obrim el tap, no entra ni un bri d’oxigen»
Ja havia passat una hora de l’inici de la nostra visita i la Núria ens va convidar a tastar la feina del celler. Cosa que vàrem acceptar de bon grat! Ens va deixar tastar 2 vins negres i 1 dolç, que varen fer xerinola a les nostres papil·les gustatives. Un tast que vàrem fer a tocar d’una sala, dins la Masia, molt especial: la sala on fan la solera de la seva Garnatxa dolça, amb 10 bocois de 1.500 litres.
QUINDALS N’2008 (DO Empordà) de Mas Estela
Arrencàvem el tast amb aquest encertat cupatge de Garnatxa Negra (en un 90% més o menys) i uns petits tocs de Sirà i Carinyena. Raïms que fermenten i maceren en tines d’acer. Després van de pet a les bótes de roure, uns 12 mesos.
Actualment tenen a la venda 2005 i 2008. Ens va donar a tastar el 2008 «per què ara és el més rodó. N’estem molt contents amb aquesta anyada»
Al nas té fruita negra molt madura, cireres, xocolata, tofes, flors d’espígol. A la boca té volum, carnositat, mineralitat del sòl que ha vist créixer el cep, frescor, taní dolç.
Si ens tapéssim els ulls i no veiéssim l’ampolla, diríem que estem bevent un vi del Priorat. És un vi agermanat amb la terra dels cartoixans «Clar! Tenim Garnatxa, Carinyena, pissarra, bancals, terrasses … l’única diferència amb un vi del Priorat, és que nosaltres estem a 3 km del Mar i això dóna un xic de frescor. La resta? Gairebé és tot igual!»
També ens vam adonar que és un vi que ha agraït el pas del temps «Si! Aguanten molt bé els nostres vins» va manifestar la Núria. Han obert ampolles de 2000 i 2001, i encara planten cara. Tastar un Quindals, sense menjar és un pecat «Els nostres vins són per menjar! Amb un bon plat entren molt bé!»
VINYA SELVA DE MAR N’2006 (DO Empordà) de Mas Estela
Continuàvem el tast, amb aquest cupatge de Garnatxa Negra (50%), Sirà (30%) i Carinyena (20%). Totes elles fermenten en aquells dipòsits quadrats que abans us hem mostrat. Després a fer nones a les bótes durant uns 18 mesos i posterior criança en ampolla.
La finor i la subtilesa marquen l’olor d’un Vinya Selva de Mar, finor que fa olor de móres, a pinassa, a esbarzer, a nabius, a caramels d’eucaliptus, a fulles seques, a nabius, a clau, a regalèssia, a cafè, a canyella, a vainilla, a terra un xic humida per què comença a ploure … i cada cop que ensumàvem donava olors diferents. Uns 30/45 minuts de decantació, van força bé per gaudir en plenitud del vi.
Un cop a la boca notem que els 15 graus d’alcohol gairebé no es noten, francament té un equilibri sensacional, és llaminer, carnós, té els tanins passats per la radial … i de nou aquella frescor i mineralitat, que són marca de la casa. Deixa un gust de les móres del nas o a unes prunes seques … ah! i un bon gust a regalèssia.
És un vi que ara mateix està al punt ideal. Un vi per degustar-lo amb calma, amb un estofat de carn (per exemple) i una bona conversa amb el teu partenaire de taula.
ESTELA DOLÇ SOLERA (DO Empordà) de Mas Estela
Heus ací uns dels motius principals de la nostra visita a Mas Estela. Un dolç natural empordanès, com «la copa d’un pi». Un més a la nostra llista de dolços Top. Aquest cop fet exclusivament de Garnatxa Negra.
Per gaudir d’aquest vi dolç hem d’esperar 10 anys: és un vi dolç amb un llarg procés de Solera, que s’inicia omplint el primer bocoi de fusta amb vi de l’any (prèviament estant a Sol i Serena uns mesos) amb vi d’anys anteriors (sent la primera anyada l’any 1990) Després de la nova collita s’introdueix, en un altre bocoi, el contingut del primer. Aquest ritme «frenètic»continua durant 10 anys, fins al bocoi número 10. Després «L’embotellem sense filtres, ni hòsties!!» va dir de manera alegre. La Núria va extreure’n directament una copa d’aquest últim.
El color rogenc fosc, ja enamora. A les primeres ensumades gaudim amb aromes de nous, pa de figa, panses, cireres en licor, fruits secs mediterranis, pa torrat, cafè, xocolata, dàtils, orellanes, geranis … Festival dels bons! A la boca és fi, deliciós, notes ràncies, dolçor que no és excessiva, licorós, llarg … i dura, i dura, i dura al teu paladar!
Oferien aquest vi al Bulli a la gent que, després del dinar, fumava havans o cigars. Es veu que lliga molt bé amb el tabac. Nosaltres no ho comprovarem, perquè no som fumadors. Vosaltres ho heu provat estimats lectors? Amb formatges, xocolata, postres de músic o Brunyol de l’Empordà, fa les delícies dels paladars.
Damajoanes plenes de Garnatxa, fent Sol i Serena
Xerrant, tastant i embadalits per la suau veu i tranquil·litat que traspua la Núria Dalmau, vam arribar al final de la visita … però encara, copa de dolç en mà, preguntem quin paper juguen els sulfits, als seus vins: en posen un xic -el mínim que poden- per conservar el vi i prou: «En posem una mica, per què són vins amb llarga vida al davant i tot sovint creuen l’Atlàntic, necessiten una mica de conservant»
Ens interessem per l’anyada 2013, a Mas Estela: * Com serà Núria? – «Ui! marcada per l’acidesa. A mi particularment, no m’agraden massa els vins amb tanta acidesa, em molesta un xic. M’agrada més la fruita del vi, però … no hi ha un altre remei! Així farà que siguin vins de 10/15 anys de vida!»
Per rematar la visita, ens vàrem fer amb uns quants vins de Mas Estela i em vaig acabar la Garnatxa dolça d’en Didier i la Núria… però tenia una última qüestió per la Núria Dalmau: *No us heu plantejat fer un vi d’una part de la finca especial, d’aquell tros que penseu que pot «caminar» sol? -«Oh! Això, poder, ho farà el nostre fill Dídac. De moment el pare mana, porta la batuta i no s’ho ha plantejat! Hi ha Mas Estela per estona!»
En Didier crida a la Núria per dinar. Ens saluda i ens acomiadem d’aquesta parella, que ens ha robat el cor per sempre més. El paisatge que ells veuen cada dia, també ens ha enamorat. Aquest paisatge embotellat, ens el veurem a Tarragona quan, també, el cor ens ho digui.
Per cert, si voleu, us enllacem un vídeo que van dedicar a Mas Estela, des del programa del Canal 33, Thalassa. Aquí teniu l’enllaç
Fins aquí l’últim capítol de Diari de Tramuntana. Dos mesos dedicats en plenitud, a explicar-vos aquest petit dietari de viatge, per 4 cellers de l’Alt Empordà. He gaudit molt explicant-vos totes aquestes experiències, tocades per la Tramuntana. Un Diari s’acaba … però l’aventura de VinifiCATs, continua. Fins a la propera entrada amics!
SALUT I VINS DE TRAMUNTANA!
VinifiCATs 